Les propostes de la vida quotidiana es desenvolupen mitjançant la motivació, donant llibertat a la criatura per escollir el material, assolint a poc a poc la responsabilitat, l’autonomia i independència, cada persona al seu ritme.

Nosaltres, com a professionals de l’educació infantil, proporcionem a la criatura les possibilitats per tal que ells i elles  vagen construint la seua autonomia, com be diu Maria Montessori “Ajuda’m a fer-ho per mi mateix”. Per tant la persona adulta és una espectadora activa, deu observar i oferir l’ajuda necessària i justa, i donar la confiança que els i les pertoca; si no confiem en els xiquets i les xiquetes, tindran por a errar i per tant no ho intentaran.

Si recordem teories tan importants com la de Freinet i el seu “tanteig experimental” (l’aprenentatge per assaig-errada), entendrem com, tant la psicologia i la pedagogia, donen suport a metodologies com la nostra, basades en la investigació, la manipulació, la iniciativa i el descobriment del món a través de l’experiència viscuda.

A què ens referim quan parlem de vida pràctica i quotidiana?

Son propostes (dissenyades per l’equip docent) amb la intenció de què les criatures s’acosten a diferents aprenentatges de manera natural a través de situacions pràctiques, senzilles i vinculades a la vida real.

Depenent de l’edat , les propostes varien com ara de cura de l’espai, de la persona, d’afectivitat , cortesia i respecte… i, a més, els i les genera tranquil·litat i felicitat al veure’s capaç de realitzar-les de manera autònoma.

Fent referència a les situacions de cura de l’espai, com ve diu Loris Magaluzzi  “l’ambient és el tercer docent”, per tant, aquest el preparem de manera que siga possible tant l’acció, com les relacions, com l’endreç.

Mantindre l’ordre dels materials en l’espai on convivim és essencial per a l’autonomia individual i del grup, també s’afavoreixen altres tipus d’aprenentatges, com la classificació de materials al recollir (perquè cada cosa té el seu lloc), la cooperació en la neteja de les taules, el treball en equip per un benestar comú…

A més, també li donem valor a la cura personal on potenciem que siguen responsables i independents en el rentat de mans i cara, obrir i tancar diferents panys, penjar la seua roba, identificar el seu got, cuidar del seu coixí…

Per últim, també cal tindre en compte les situacions deafectivitat, cortesia i respecte, hem de dir que no tan sols és útil a la infància, sinó que dona les ferramentes necessàries per tal que, quan siguen grans, tinguen un patró de relació funcional i harmoniós amb la societat. Parlem de convencionalismes socioculturals que ajuden a la creació del vincle amb l’entorn. Saludar, demanar ajuda, donar gràcies, gestionar les emocions, respectar el torn dels companys… són les accions que a poc a poc es van introduint en la vida de l’escola, la llibertat d’aprendre a partir de la relació amb els i les altres, deixant que s’equivoquen i troben la seua solució, oferint l’ajuda necessària en el cas de necessitar-la… però sempre potenciant el desenvolupament de la seua autonomia, iniciativa i independència.

Quan se’ls permet ajudar, o millor dit, quan les criatures són partícips en una relació d’iguals en la vida quotidiana de l’aula, al costat de la resta de xiquets i xiquets i juntament amb les persones adultes, la criatura aprén que la seua col·laboració és valorada, que confiem en les seues possibilitats i que té un lloc important i necessari a l’escola. D’aquesta manera és com s’incrementa el seu amor propi, es construeix l’autoconcepte i la confiança en si mateix.

L’objectiu de posar la mirada en la importància de les xicotetes coses de la vida quotidiana és ajudar a la criatura a conéixer el seu cos i assolir el control en la coordinació dels seus moviments, ajudar-la a guanyar independència en les seues accions i construir unes relacions positives i respectuoses amb el seu entorn social.