Finalitzat el període d’adaptació, veiem amb perspectiva aquells primers dies d’emocions i sentiments oposats a l’obrir les portes de l’ escola. Les famílies vivien l’experiència de maneres diverses en funció de les seues experiències passades i de les seues expectatives. Així com de les reaccions de les seues criatures; algunes més aferrades i susceptibles, altres més calmades i segures.
Ací a l’escola trobaven un lloc on compartir les seues inquietuds i dubtes; qui ja havia passat per aquesta experiència calmava a qui la vivia per primera vegada. I qui encara tenia dubtes, s’anava convencent en escoltar el relat de qui ja havia descobert els grans passos que la seua menuda o menut, havia donat en tan poquet temps.
Que important és cuidar el vincle primerenc de cada criatura i inspirar confiança a les seues famílies a través de l’escolta i la comprensió!
Només així s’aconsegueix mantenir intacte aquest vincle, alhora que es va afavorint el progressiu i suau procés de soltar i de forjar nous llaços més enllà de la pròpia llar. El primer vincle familiar seria com una madeixa de llana que es va estenent. I l’escola, les mans que ajuden a entrellaçar-la per a formar bonics teixits.
En aquest nou entorn entre els seus iguals i al costat de les educadores i educadors, les criatures descobreixen nous braços en els quals acollir-se i noves mirades de complicitat. Construeixen i trauen el cap a altres mons; descobrint maneres de transitar la vida i de somiar de la mà. Per part seua, les famílies, també es senten acompanyades en el bonic camí de la criança, compartint experiències, inquietuds i alegries.
Ja hem començat nous mons, noves experiències embolicades de màgiques i compassades melodies. Encara que, el nostre món acollidor està sempre present, cuidant i entreteixint amb delicadesa els vincles de les criatures que ja estan, i de les que continuaran arribant.
